Equilibri

Sempre he tingut la mania de dutxarme amb aigua massa calenta, i m'ha fet por l'aigua freda. De tant en tant em convencia de que una dutxa freda era bona i durant uns dies la prenia al final, pero un dia em feia molt de pal fer-la i ho acababa deixant.

Avui he començat amb una dutxa ben calenta, suficient estona com per que la calor comences a ser molesta i desitjes algo més, llavors he "investigat" la dutxa freda, sortir-se de l'asfixiant dutxa calenta ha estat un descans i superar el primer susto de la dutxa freda i veure que era soportable ha estat guay.. però una estona així i el fred comença a calar i tampoc es agradable.. tornem a la calenta..

Amb menys aigua calenta ja és més fàcil tornar a sentir la xafugor desagradable i empalagosa de la calor, tot i l'alivio inicial de sortir del fred.. però un cop torno a notar el fastigeix de la calor torno a la freda..

Torna a espantar però desperta, i superar el primer susto es sempre agradable.. però com sempre acaba rallant la fredor..

Finalment escullo la temperatura central i alli trobo la pau, ni empalaga (o crema) com la calenta ni congela... perfectament soportable, i ara que ja conec i no mintimiden els altres dos extrems es el doble de gustos estar-s'hi al mig. Els extrems ja no fan por (no m'estic al mig per evitar-los, com qui passa per un passadis que cada cop es més estret) i queden per quan vulgui jugar amb la sensació de les temperatures.

Bueno llavors això és un simil de l'equilibri entre Ying i Yang, quan hi ha un desequilibri es trenca l'harmonia i si el desequilibri es manté hi ha ... no hi ha armonia, no hi ha pau. Nomes al centre, on hi ha equilibri, i ha veritable pau, això no vol dir que en un moment donat, per divertir-se, distreure's, per gaudir de la realitat, es pugui JUGAR a trencar l'equilibri i recuperar-lo, però serà un joc, no un fugir d'una por. (Clar que sempre podrem argumentar que el joc adquireix una dimensió extra quan s'hi barreja la por i la desconeixença d'això que intento explicar aqui).

No saber manterni-se en l'equilibri acaba sent una càrrega i sent molt cansat (escalada).

Normalment no estem en equilibri perque no coneixem i tenim por de l'altre extrem i juguem un continu estira i arronsa perque en el fons es impossible manternir-se sempre en un costat (si t'acostumes a una temperatura qualsevol disminucio sera fred i despertara la por, "no soporto el calor, tirate a un horno abrasador").

Quina "medicina" podem extreure d'aquesta reflexio? de bones a primeres algun topic estil que ens hem d'enfrentar a les nostres pors, ja que cal provar la dutxa freda i perdre-li la por per recobrar l'equilibri.
Pero aixo no vol dir quedarse amb la dutxa freda.
Com aconseguir la energia necessaria per enfrontarse a la dutxa freda? Per una banda cal una dosi de bogeria (inconsciencia) de tancar l'aixeta calenta i deixar la freda, per l'altra, si un esta superdebilitat per una enfermetat, o acaba de dinar, el resultat pot no se gaire bo, per tant realment cal una certa preparació per enfrontar-se a una por. I aquesta es la clau.
De vegades realment et sents predisposat a veure que carai passa i encararte a una por. El que fa pensar que cal desfer-se del vel de por que impedeix encarar-se a la situació que fa por i tenir el cos despert i que ens informi si està ben preparat per encara la por (no fa la digestió, no esta ja mig congelat).

Una mica això ho he vist a la dutxa on, per començar, m'he autofastigejat de la dutxa calenta, motivant-me a anar cap l'altre costat a veure que carai em passa alli. Per tant que millor per sortir de la cova que ajudar-se a veure qe dins de la cova no s'es feliç tampoc, i que cal, per ous, sortir.

Hi ha una diferencia entre quan surts de malagana perque thas autoconveçut que has desortir, que aixo es el que cal fer, enfrontarte al que hi ha fora; o veure realment que dincs no hi ha res a fer, es una rallada i no vas enlloc i llavors realment vols veure algo nou i surts de la cova, amb una certa por, pero ben motivat perque enrera estas segur que no hi vols tornar.

Enrera es segur que no hi vols tornar.

Per estar segur que enrera no hi vols tornar has d'haver vist amb tot el teu esser que alli no hi vols estar. Cal veureho be. I aixo sovint falla. No volem veureho. Fem l'estruç. Ens diem que canviara, que encara podem provar altres coses. En els pitjor/millor dels casos fem petites incursions en el territori "prohibit" i avancem com una tortuga.. i amb aixo ens conformem. La clau es veure directament que es el que volem i necessitem, però això tambe ens fa por, tambe hem oblidat com es feia. Tenim por de perdre el control si ens submergim en la situació. Cal tenir el control. Qui te el control quan perdem el control ?

Tambe tenim por de veure clarament que enrera segur que no hi volem estar perque podria ser que no trobessim cap sortida, i com tornar a un lloc on hem decidit que no hi volem estar? Jo crec que ens fiquem en "jocs" d'aquest estil però també veure'ls clarament ha de ser una revolució.

Tot el soroll mental no es una pantalla genial per dificultar veure tot aixo? Com apagar tot aquest xivarri i viure la situació? dont think, FEEL. Gairebe impossible quan en algun moment sha decidit que aixo es altament perillos, pots des de quedar com un cabro fins a com una ovelleta.

Els intents que he fet per sentir sempre han acabat amb buits en blanc. Entenc la situació força be pero no s'inspira resposta en mi. Potser es aixo el que necessito.

dont think, FEEL.